11.1 Construir a l’Eixample avui

Jordi Carbonell i Curell, arquitecte

Construir en un entorn que fa 150 anys que s’està construint requereix, tal com posa de relleu el text de l’Enric Sòria, tenir-lo molt present a l’hora de projectar. Per tenir-lo present cal entendre’l bé.
En primer lloc voldria fer una pinzellada històrica sobre la relació entre carrers i edificis i una breu reflexió sobre l’eixample Cerdà i la seva construcció.
En la ciutat medieval, l’edificació ocupa les parcel·les tot deixant lliures camins, rieres, pous i altres elements funcionals d’ús públic, sense més regulació física de l’edificació que els costums socials i les limitacions constructives.

En la ciutat del renaixament i barroca, l’ordre de l’arquitectura està a la base dels traçats urbans. Els carrers es configuren en funció dels edificis.
En l’Eixample Cerdà, en canvi, el que regula el traçat és el vial i les infraestructures que donen suport a l’edificació: voreres, calçades, clavagueres, serveis urbans.
Les illes, en la denominació de Cerdà, són les “intervias”, i la seva construcció no és el més rellevant. Les “intervias” es poden omplir de moltes maneres, sempre que els habitatges tinguin sol i aire.

En efecte, al llarg de la història les illes de Cerdà s’han anat construint de moltes maneres, tal com posen de relleu tant els estudis de l’evolució de les ordenances edificatòries com l’observació dels diferents tipus d’ocupació de les illes.
Cerdà i després Garcia Faria, posen l’èmfasi en la importància de les xarxes que faciliten a l’edificació els serveis necessaris: primer, aigua i clavagueres, després vindran gas, electricitat, telecomunicacions, xarxa de recollida pneumàtica d’escombraries.
Aquesta xarxa viària i de serveis es pot mirar des dels elements lineals (carrers) o des dels nodes de trobada (encreuaments i xamfrans) que són els punts de més riquesa i de més conflicte: és allà on edificis, vianants, vehicles i xarxes es troben, creuen o giren.

I aquí tenim els tres elements bàsics que configuren l’Eixample, sobre els quals m’entretindré una mica de manera individualitzada: el xamfrà, el carrer i l’illa.

1_El xamfrà

Al llarg de la història de l’Eixample, els xamfrans han tingut quatre tractaments:

– Frontalitat

El menys freqüent és el tractament frontal, en el qual la façana principal de l’edifici se situa en paral·lel el xamfrà. Només trobem aquest model en edificis d’equipaments i en parcel·les relativament grosses dintre de les quals l’edifici només ocupa una part del sòl.

– La negació

Alguns edificis i ordenacions neguen el xamfrà, tot separant l’alineació del carrer fins poder construir en angle recte. La major part d’edificis amb aquest tractament són també equipaments, però ja es troben ordenacions d’habitatge com la de l’antiga fàbrica Elizalde o Roma 2.000.

– El retranqueig

Ja el 1886 l’arquitecte Joan Bruguera es va sentir incòmode amb l’angle de 45º i va fer el primer xamfrà amb angles rectes de l’Eixample.
El recurs es va anar generalitzant a partir del darrer terç del segle XX, tant en edificis d’equipaments com d’habitatges.

– L’alineació del vial

Però el més freqüent dels tractaments ha estat el de l’alineació de vial, que ha estat l’obligat per l’ordenament urbanístic, llevat que es fes planejament derivat puntual.
També ha estat el tractament del xamfrà que ha donat més exemples rellevants, tant en edificis singulars com comuns, tant en obra nova com en reforma.

Una lectura de l’Eixample actual

Abans de passar als dos temes següents, carrers i interiors d’illa, vull fer una caricatura de l’Eixample actual en dues pinzellades. La primera és que si poséssim els districtes de Barcelona en el mapa dels municipis de Catalunya, l’Eixample seria la primera ciutat del país en nombre d’habitants: gairebé 250.000. La segona és que l’Eixample de Barcelona és el primer centre d’activitat ja no del país sinó del Mediterrani. Efectivament, acull 46.000 empreses i centres d’activitat econòmica en totes les seves modalitats: comerç, banca, despatxos i oficines, ensenyament, cultura, turisme, hostaleria, restauració, lleure, administració, serveis i activitats professionals de tota mena. En resum, l’Eixample acull el 16% de la població i el 26% de l’activitat de Barcelona en el 7% del seu territori.

Aquestes dues característiques, el pes residencial i la centralitat, sintetitzen el principal problema a resoldre, ara i en el futur: la convivència entre l’una i l’altra. Perquè residència i centralitat tenen elements complementaris, com són la proximitat del comerç, els serveis o el transport. Però també tenen molts elements contradictoris entre ells. L’ús residencial vol poc soroll, aparcament de llarga estada prop de casa i equipaments de proximitat (escola, biblioteca, centre cívic, assistència primària sanitària i social, polisportiu, mercat i espai lliure on prendre l’aire). En canvi la centralitat genera desplaçaments i circulació, requereix mobilitat, aparcaments de rotació, zones blaves i de càrrega i descàrrega, sirenes i aparells d’aire condicionat i crida activitats de lleure, sovint en horari conflictiu amb el descans nocturn.

Però malgrat tot això, hi ha un ampli consens en elogiar i voler conservar aquest model de ciutat. No conec ningú que vulgui que l’Eixample es converteixi en un parc temàtic urbà només ple de despatxos, monuments, turistes i restaurants, i ben poca gent que vulgui prescindir de l’activitat del Districte que representa una bona part del dinamisme econòmic i de la competitivitat del país. Cal tenir cura, doncs, de les dues vessants. I, com que la centralitat és expansiva i l’ús residencial és la part feble del binomi, el govern de la ciutat fa anys que busca la manera de potenciar-lo.

És a dir, el que Cerdà va projectar com una ciutat igualitària, equilibrada i il·limitada s’ha convertit, en 150 anys, en un districte central sobredensificat tant en població com en activitats, envoltat per una ciutat on sovint els carrers no continuen més enllà dels límits del propi districte. Han canviat les regles del joc.

De resultes d’aquest canvi, les polítiques de generalització dels equipaments de proximitat i de dotació de petits espais públics estàtics (fora de l’activitat i la circulació de les vies) han anat adquirint força i estan obtenint bons resultats en la millora de la qualitat de vida dels residents a l’Eixample.

A partir d’aqui s’entèn millor el tractament actuals dels carrers i de les illes.

2_Els carrers

El carrer bàsic de l’Eixample és el de 20 m. d’amplada, amb 5 m. de vorera, 10 de calçada i 5 de vorera.
No obstant, és destacable que més de 30 Km. de carrers tenen una amplada diferent, des dels 60 m. del Passeig de Gràcia, als menys de 5 d’algun passatge.

I els carrers de 20m., de resultes de l’evolució de l’Eixample que he exposat, és a la voluntat de crear eixos cívics que millorin la qualitat de vida dels residents, han anat adquirint diverses seccions, a més de la 5-10-5 clàssica.
La més freqüent, és la 7,5-5-7,5, que ha anat adquirint diferents tractaments segons la calçada es posi al mateix nivell de la vorera o no, i segons es planti una nova filera d’arbres o no.

També han aparegut els salons, trams sense calçada, d’una illa de llargada.
I també un nou tractament molt discutible de la calçada, de resultes de l’aparició del carril-bici.
Però encara que discutible, millor que fer pujar els carrils bici a les voreres de vianants.

3_Els jardins interiors d’illa

La descripció anterior de l’Eixample actual fa anacrònica la discussió sobre l’Eixample que hauria pogut ser i no és. Pot ser un tema historiogràfic però no és un debat urbanístic actual: les ciutats acaben sent un reflex de les societats que les fan i les habiten, arquitectes inclosos, i no els esquemes ideals de somnis benintencionats.

Amb això vull defensar la política de jardins interiors d’illa, que donen –no a la ciutat però si al veïnat resident proper- uns espais amb menys soroll, més vegetació, terra on els nens es puguin embrutar sortint de l’escola, bancs on els grans puguin llegir el diari i racons idonis per porretes que posen dels nervis a mares, avis i cuidadors.

Des de la ja llunyana recuperació del jardí de la Torre de les Aigües l’any 95, s’han creat 36 nous jardins i 4 estan en obres. Entre tots sumen una superfície de 85.290 m2, és a dir una vegada i mitja la superfície del Parc de Joan Miró, però amb una superfície promig de 2.000 m2 cadascun i una forquilla de superfícies que oscil·la entre 600 i 6.000 m2.

La sola existència dels jardins permet de descobrir uns aspectes de l’Eixample molt diferents del que es veu des dels carrers: galeries, roba estesa, fondàries edificatòries diverses, mitgeres de diferent valor.
Però sobretot aquests vies espais ofereixen al veïnat de les illes properes un espai d’estada a l’aire lliure, que és una extensió de l’espai vital de l’habitatge, com ho poden ser la biblioteca o el centre cívic.

Vincular aquests espais a equipaments els dóna més control social sobre l’ús que se’n fa.
Les entrades, quan no són a cel obert són difícils de resoldre.
Des del punt de vista formal, els problemes més difícils de resoldre són sempre els accessos, que per les característiques dels espais que es poden recuperar per a jardí, sovint són estrets, de vegades allunyats del carrer 20 o 30 metres, i en el pitjor dels casos, coberts amb edificació fins a l’alçada reguladora. Fer d’aquests accessos uns espais de transició que facilitin l’entrada al jardí, és un dels reptes dels projectes dels quals ja hi comença a haver exemples interessants.

La ciutat canvia, inevitablement, i jo entenc que a l’Eixample, els canvis que li convenen han de ser poc estridents, que no es notin massa, però que d’actuació en actuació van fent una ciutat millor.

Barcelona, 8 de novembre de 2007

-Bibliografia

Teoria general de la urbanización, Ildefonso Cerdà
Treballs sobre Cerdà i el seu eixample
Las formas de crecimiento urbano, Manuel de Solà-Morales.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: